SURT DE CASA: L’escapisme arriba al Penedès

A la tardor obrirà a Vilafranca Can Bruna, la primera sala d’escapisme del Penedès de la mà de la Marina Mestres

La Marina a la casa adequada com a sala d’escapisme. Foto:Goretti Martínez

La Marina Mestres és un cul inquiet en majúscules. Això del conformisme no existeix al seu univers de reptes, entusiasme, taules llargues plenes de convidats, teatre i joc. Els que tenim el plaer de conèixer-la sabem bé que un dinar a casa seva pot acabar com una gran aventura. Per això ens alegra que hagi decidit posar tot el seu talent a disposició de tothom a través d’un projecte força curiós: posar en marxa una sala d’escapisme a Vilafranca. Que no sabeu què és l’escapisme? Cap problema: ella ens ho explica amb tots els ets i uts.
“Es tracta de trobar la manera de sortir d’un espai ambientat resolent jocs d’enginy, però tampoc cal tenir un màster: només és qüestió d’observar”

– Què és l’escapisme?

Quan anomenes la paraula escapisme, en general tothom pensa en un home amb una camisa de força dins d’un aquari enorme ple d’aigua i un temps límit per deslligar-se i sortir-ne. Doncs bé, en el cas de les sales d’escapisme només preval la idea de sortir d’un espai on estàs tancat, però en canvi ningú et lliga de mans i peus i tampoc es posa la gent al límit de la seva salut mental i física. Res de tortura gratuïta! Simple entreteniment. O potser no tant simple, perquè es tracta de trobar la manera de sortir d’un espai ambientat resolent jocs d’enginy. Ara, tampoc cal tenir un màster ni ser un setciències. És qüestió d’observar, combinar i relacionar elements per tal de solucionar entrellats a l’abast de totes les persones majors de 12 anys: trencaclosques, codis diversos, jeroglífics… Cada sala d’escapisme té un tema sobre el qual basa la història que vertebra el joc i la decoració de l’espai, que pot estar concebut com vàries habitacions connectades. En alguns jocs, l’únic propòsit és sortir abans de 60 minuts i, en d’altres, a banda d’aquest repte bàsic se n’afegeix un altre, que acostuma a ser trobar un element imprescindible de recuperar segons la trama. Justament aquesta recerca és la que porta, diu la història, a reunir un equip especial de gent, que no és altre que el grup de persones disposades a jugar. L’origen de les sales d’escapisme, de fet, són els videojocs, així que cada habitació que es descobreix en un espai de joc seria com passar un nivell, i la diferència és que ara el videojoc és en 3D. No calen pantalles ni escalfar el cul en un sofà, és qüestió de tenir ganes d’entrar dins d’una ficció, sabent que ets l’actor principal d’una pel·lícula d’intriga que durarà uns 75 minuts: els 15 primers per posar el grup en situació i els 60 següents per jugar. Després, s’hagi aconseguit sortir o no, es para el joc i es comenta l’experiència tot desxifrant enigmes pendents.

– Com el vas descobrir?

Buscant un regal original per fer a un amic. La proposta és fantàstica per regalar, perquè enlloc del típic pongo o d’un gran obsequi del que no en sabràs mai més res, regales una experiència per fer en grup, de manera que s’hi pot apuntar la colla i, de rebot, també funciona com a auto regal; mira que bé! Com que és un joc cooperatiu i no pas competitiu, es tracta de connectar neurones i la sensació final és súper positiva, de grup encara més cohesionat perquè cadascú ha aportat el seu granet de sorra per aconseguir plegats el mateix propòsit: sortir. A més, l’expectació prèvia dóna també molt de joc en vetllades entre amics, i les anècdotes viscudes a la sala surten sovint en sopars posteriors, de manera que és un regal de llarg recorregut.

– Què t’atrau de l’experiència?

A mi sempre m’han agradat els reptes. He treballat molts anys de professora de teatre i m’ha agradat proposar-me tirar endavant l’activitat amb col·lectius ben diversos: persones amb discapacitats mentals, gent gran, nens petits, adolescents, persones d’origen estranger amb vinculació amb el voluntariat per la llengua, persones d’un altre país, aprenents d’anglès, amb els qui fèiem teatre en anglès, persones amb discapacitats físiques… Em motiven, els reptes. I aquest és un d’ells. Ho és perquè muntar un negoci partint de zero, amb una mà al davant i una altra al darrere, sempre ho és. Però també és un repte en sí mateix: l’elaboració de la trama, els jocs i l’associació entre ells que cal implantar dins l’espai, tota l’ambientació… I és un repte per a tots els qui venen a jugar, és clar. Passa que superar-lo o quedar-se ben a prop suposa una pujada d’adrenalina que enganxa molt. Pujada d’adrenalina i d’autoestima! A més, és un projecte que em permet unir dues de les meves passions: teatre i joc. Perquè m’agraden molt els jocs de taula i també trobar qualsevol excusa per transformar una nit aparentment pausada en un joc de pistes trepidant. El cas és que rebré els grups interpretant un personatge, que això m’entusiasma, i compartiré amb un grapat de gent tot un engranatge de jocs que he mimat fins el darrer detall i pels quals he comptat amb la complicitat desinteressada d’un munt d’amics i familiars a qui he d’agrair la seva il·lusió per a deixar-se enredar en tot aquest xou.

– Per què has decicit tirar endavant amb el teu propi projecte al Penedès?

Perquè trobo que és un tipus de proposta que pot enganxar a gent de tot arreu, que no té perquè deixar de funcionar fora de la gran Barcelona. I és que hi ha sales també a Girona i Cornellà, per exemple, així que… per què no a Vilafranca? Tot i que jo em sento molt de Bonavista, una barriada que pertany al Pla del Penedès, Vilafranca ha estat el meu poble d’acollida durant un període de temps importantíssim, la meva infància, adolescència i joventut. A Vilafranca he crescut, fet amics i treballat. I hi tinc la família! Així que em semblava el lloc més indicat per tirar endavant la idea. Feina a gairebé Km 0! Què més es pot demanar? A banda, cal dir que per la nostra comarca i la resta de comarques del sud de Catalunya no hi ha massa oferta de sales d’escapisme. Vaja, que jo sàpiga… no n’hi ha cap. Em puc equivocar, clar, perquè tot i que encara són desconegudes per a molta gent és cert que se’n van obrint de noves contínuament, ja que tenen molt bona acollida. Total, que convenia omplir aquest buit existent. També he escollit una temàtica de tarannà rural i una història vinculada a la pagesia, que en un futur em pot permetre entrar en algun paquet enoturístic i així aportar una dosi d’entreteniment, en clau penedesenca, entre tasts de vi i visites a les petites i grans bodegues que per aquí gaudim.

– Què has necessitat per a fer-lo possible?

D’entrada, un local. I amb això he tingut molta sort perquè els meus pares en disposaven d’un que va quedar lliure just quan n’estava buscant per la vila. A més, és un local a tocar del centre, molt a prop del pàrquing Cal Rondina i prou proper també a l’estació de tren. L’hem preparat perquè si en un futur volgués obrir una altra sala, hi hagués l’espai adient per albergar un altre joc, cosa que em permetria aturar el primer per implantar un tercer joc, arribat el cas, sense que deixés de ser productiva la sala, perquè estria en funcionament el segon. Però això ja és ciència ficció, i ara toca centrar-se en el present, que prou empenta necessita per arribar a tots els jugadors potencials. També m’ha calgut idear una trama i un seguit de proves enginyoses interconnectades que no es repetissin massa en relació a les que ja es poden gaudir en altres sales. Que ser original al 1100% és impossible, però com a mínim procurar no resultar un refregit de tot el que ja existeix per Catalunya, que és l’àrea que he explorat. I és que he fet tot un treball de recerca, per assegurar-me aconseguir aquest propòsit! Fa uns mesos vaig fer una crida entre els meus amics per crear grups de jugadors on jo sempre hi fos, i plegats vam explorar fins a 14 sales d’escapisme! Que no són pas totes, però sí que eren la gran majoria en aquell moment. Fins i tot vaig muntar un grup amb el meu equip de treball perquè es fessin una idea sobre el tema. Hi anava amb l’arquitecte, el pintor, el responsable de serveis d’interiorisme… Va ser boníssim! Una experiència divertida i molt interessant. Per descobrir propostes fabuloses, per descartar idees que em semblava que havia inventat i resulta que ja estaven exteses per tot arreu, per veure per on fallaven o quina era la clau de l’èxit de les sales, i per comptar amb tot de consells que els seus propietaris em van donar de cara quan obrís la meva sala, que m’han fet molt de servei. He de dir que m’he trobat gent molt maca en el sector, molt oberta a donar un cop de mà. Passa que més que competència, ens retroalimentem. Qui vingui a Can Bruna viurà una experiència única, que ja no repetirà, i si té mono de més sales d’escapisme (que és el més probable), jo tinc la llista de les meves preferides per recomanar.

– Què ha de fer la gent que vulgui provar-ho?

Entrar a la web www.canbruna.cat i fer una reserva. Així de senzill. Això serà possible a partir de mitjans de setembre, perquè ara encara estem enllestint el pagament via banca per internet, però de tota manera es podrà fer una prereserva i quan l’opció de pagament estigui habilitada ja avisarem perquè es pugui fer efectiva la bonificació. El cost és de 50 euros per grup, sigueu dues o cinc persones, que és el màxim. Després ja es tracta de venir a la cita sense por, que això no té res a veure amb un passatge del terror, i amb moltes ganes de passar una bona estona. Penseu que a dins de l’espai de joc hi ha càmeres i qui entri disposarà d’un walkie talkie, de manera que estarem comunicats en tot moment. A banda, hi ha un polsador a dins que permet sortir en qualsevol moment si es donés una urgència, encara que sigui per anar al bany. És un espai de lleure, i la durada bé a ser la mateixa que la d’una pel·lícula o una obra de teatre. En aquest cas, però, els protagonistes de l’acció són els mateixos jugadors.